El segle XVIII, l'època de Gimbernat

Al llarg del segle XVIII, i ja des de la centúria anterior, la vila de Cambrils va participar de la xarxa productora i comercial derivada del conreu de la vinya i l'exportació d'aiguardents. Tant sols la Guerra de Successió i la seva postguerra van interrompre transitòriament aquesta dinàmica, la qual anà acompanyada, també, d'un creixement demogràfic notable. Tanmateix, el municipi havia de continuar sofrint durant tot el segle els estralls del paludisme, convertit en malaltia endèmica al voltant dels nombrosos aiguamolls existents a la línia de la costa.

Durant aquest segle, la població de Cambrils va començar a expandir-se fora de les muralles, cap als ravals de Gràcia, les Premses i les Creus. Però també cap a la platja, a la recent creada barriada marítima al voltant de la torre del Port, que servia de vigia i defensa. La manifestació arquitectònica més evident d'aquesta puixança constructora fou l'erecció del santuari de la Mare de Déu del Camí, el qual va portar -per causes diverses- a l'abandonament del convent dels agustins.

El règim borbònic instaurat després de la guerra va comportar governs municipals corruptes i inestables, que van provocar períodes d'aldarulls a la vila, sempre mal resolts. La precarietat financera també assolava un municipi que, a diferència d'altres veïns, havia d'aguantar nombroses càrregues pel fet d'estar situat vora la Carretera Reial, lloc de pas i parada de les tropes en trànsit.

Al final, la societat cambrilenca no fou capaç d'incorporar els nous negocis de l'època, com les indústries tèxtils o el comerç americà i peninsular, de manera que es va agraritzar encara més i les terres eren acumulades per l'oligarquia benestant que podia permetre's viure de les rendes. Precisament aquestes famílies podien enviar fills a estudiar fora, alguns dels quals van arribar a fer carrera; fou el cas d'Antoni Gimbernat i Arbós.

Manel Tarés Lagunas

Cambrils, 11 de febrer de 2016