Accèssit
L’home entrà a l’habitació a pas feixuc, tancà amb clau i abaixà les cortines, l’única llum que quedava en l’habitació era una la d’una tènue espelma. S’assegué a la cadira i mirà l’espelma, les flames ballaven dins dels seus ulls una dansa fúnebre. L’home tenia unes faccions torturades, un cabell llarg i negre, un nas afilat i una mirada perduda. Les seves mans eren negres i sota les ungles encara quedaven restes de carbó. A prop de la cadira hi havia un escriptori de fusta negra, l’home n’obrí un calaix i en tragué un ganivet. La seva expressió estava buida, era l’expressió d’un home que espera la mort. Però ell va ser més ràpid, empunyà el ganivet, alçà la mà dreta i sense dubtar, amb un gest precís i automatitzat es clavà el ganivet al pit. No va fer cap ganyota de dolor, no va fer cap soroll, però els seus ulls recobraven una mica de vida i se li escapà un petit somriure. Com qui arrossega unes cadenes, ell arrossegà el ganivet, estripant carn i ós, mentre per les parets de l’habitació ressonava una riallada inhumana. El seu pit és convertí en un sortidor de sang, les parets descolorides eren pintades de nou. Un olor carmesí li inundà els pulmons. Al terra un toll de sang s’anava formant, les seves sabates semblaven ara les d’un emperador romà. El riure cessà, la mà soltà el ganivet i s’introduí en la cavitat del pit. L’home premia la mandíbula fortament i amb un gest ràpid i violent s’arrancà el cor. Havia començat a escriure la seva última carta. Mentre el tinter palpitava la ploma no parava de sagnar paraules de disculpa i d’adéu:
Adéu família, adéu pare, adéu mare i adéu germans, espero que algun dia em perdoneu per això, teníeu raó en tot, mai vaig ser algú de qui poguéssiu estar-ne orgullós, vaig fracassar en tot el que vaig intentar, tots els meus somnis, tots els meus desitjos es van esvair com la meva vida ara. He viscut com un home sense ambicions, i que trista que és aquesta vida, tot el que he vist és gris, tot m’ha resultat indiferent, les meves passions van morir fa massa temps i ara sóc una carcassa buida, com un animal de companyia, menjant, dormint i treballant per poder menjar dormir i treballar el dia següent. Quina és aquesta vida que he viscut? He anat veient com dia a dia tots envellíeu, moríeu una mica més, com els colors s’apagaven, com cada nit era més llarga i cada dia més curt, i l’únic que em quedava era la persona que algun cop vaig estimar. Espero que em perdonis amor, però realment esperaves que pogués viure per als dos quan ni tan sols he estat capaç de viure per mi mateix?
El tinter ja no palpitava, i sobre el toll de sang caigué el cos de l’home inert, però realment no semblava que estigues mort, ja que la seva cara, com sempre, restava inexpressiva.
JarKay
